consent_cookie
Duración: 1 any
Guarda l'estat de consentiment de cookies de l'usuari
Lorenzo Caprile: el més sostenible és comprar secondhand
11-01-2017
Lorenzo Caprile ens rep al seu taller del barri de Sala manca, a Madrid. Es mostra encantador i disposat a parlar detalladament del seu treball, de la moda de segona mà, del fastfashion...
Qui és i com va començar en la moda Lorenzo Caprile?
Vaig començar molt petitó perquè era la meva vocació. No sé els anys que tindria…13 o 14 quan vaig fer les primeres pràctiques. Qui sóc? Un modista madrileny que intenta fer el seu treball tan bé com sigui possible. Amb taller propi, que és quelcom molt estrany avui dia. Encara que és una pàllida ombra d’allò que vam ser abans, amb 200 o 300 persones cosint i avui dia hi som 12 o 13.
Com definiries el teu treball, més enllà del qualificatiu de ‘modista real’?
Molt artesanal, molt cuidat, al servei dels meus clients que són els que paguen. El meu objectiu sempre és que quedin contents i que d’un encàrrec en surtin deu més perquè això se gueixi funcionant.
Com veus la ‘bombolla’ d’influencers, bloggers…?
Doncs tal com dius: són una bombolla. Però no em sembla malament: en el fons, la moda és això: jugar, equivocar·se, experimentar. En aquest sentit jo diferencio molt entre els bloggers que es prenen la moda massa seriosament, sembla que estan parlant de la prima de risc i uns altres que s’ho prenen amb una mica d’humor, saben que estan parlant d’alguna cosa que, al final, és força intranscendent. M’agraden aquests matisos. Crec que la moda si no té sentit de l’humor, ironia… quan es pren massa seriosament es fa pesada, va en contra de la seva pròpia essència. La moda és quelcom divertit i frívol, serveix per alegrar·te la vida i per alegrar·la·hi als altres amb el teu aspecte. Això d’anar a les botigues Humana és una cura d’humiltat, perquè veus totes les marques, des de les més humils a les caríssimes, totes juntes, posades en un penja·robes, totes democràticament exposades. Ja no cal pensar si abans estaven en una botiga a Lista o a l’Avenue Montaigne. Només compta que el producte agradi o no agradi.
Ara que parles de les nostres botigues, com les vas descobrir?
Fa molts anys. La primera botiga a la qual vaig entrar va ser la del carrer Atocha, 68, que va ser de les primeres que es van obrir a Madrid. T’estic parlant de fa… potser 15 anys o més.
Ens agrada la teva definició de les nostres botigues: ‘democratitzen a les marques’. Has trobat ‘Capriles’ a les nostres botigues?
Sí, molt pocs, però els hi he trobat. Una o dues vegades. Aprens molt també, perquè veus les marques: es que veus a Humana són les que més venen. De vegades estem als comentaris de la premsa, totes aquestes bombolles mediàtiques que es van inflant i la realitat és una altra. A Humana les marques que veus, si estan aquí, vol dir que la gent les ha comprat.
Les botigues Humana són reflex del que la gent consumeix…a un altre espai temporal, però és el que compra…
Si, és així.
Sabem que compres molt a les nostres botigues...
Compro molt per a mi i també a la vostra competència, en ciutats com ara Berlín.
A Berlín hi ha botigues Humana…
Sí, ho sé. Hi ha una que és enorme, a l’Alexanderplatz, hi vaig patir un atac d’ansietat quan la vaig veure. També compro a Humana per als meus projectes de teatre o bé per a la meva col·lecció de roba vintage. Em passa que hi vaig molt i ja hi tinc relació amb l’equip de la botiga, saben el que m’interessa quan els arriba. L’últim projecte teatral que he fet, amb Noviembre, és un Ricard III, amb roba vostra.
Què és per a tu la moda sostenible?
Per mi, “sostenir” la moda sostenible, perdó per la redundància, és comprar molt de tant en tant peces noves, en rebaixes, en els comerços propers al meu taller, perquè són dels meus amics. La majoria de la roba que compro és de segona mà. Ho faig a Humana, al Rastro, a d’altres botigues secondhand, moltíssimes peces heretades. De les peces d’abric, per exemple, aquí en el taller en canvio els botons. Pantalons, jerseis… les peces unisex són de la meva mare. Però peces noves… una vegada a l’any a rebaixes.
Des de la teva posició com a dissenyador, com veus les Zara, H&M, Primark?
Fenomenal. Les he defensat sempre aferrissadament… com a concepte, atenció. Si comences a fer una mínima reflexió sobre els preus d’aquestes cadenes, se’t poden posar una mica els pèls de punta. No vull que em posin en una altra llista negra, però hi ha determinades peces que no quadren, hi ha alguna cosa que no està funcionant del tot bé. Perquè hi ha peces que són una passada, pels seus materials, per com estan fetes, com et senten… que no poden tenir aquest preu. Hi ha un esgraó en aquesta cadena que està fallant. Però, com a concepte em sembla fenomenal perquè han trencat la llegenda que per vestir bé cal gastar molt. Un altre aspecte és com han escurçat els temps, com han suprimit als intermediaris, representants, els
amos de showrooms, de boutiques… El missatge que arribava al consumidor des de la firma estava adulterat per aquests intermediaris. I també hi havia molt d’això en el preu, que ho encarien. En roba nova, despesa molt poca. En un viatge, et dónes un capritx. La majoria de la roba que utilitzo és de segona mà. Us ho poden dir en el taller, que sempre estic portant coses que transformem, amb una butxaca, canviant els botons…
Com veus la moda espanyola enfront de la italiana, per exemple?
Jo la veig molt bé. Per començar, què és moda? Per a mi, és tot l’espectre, des de les botigues Humana fins als establiments de super luxe del carrer Lista. En aquest sentit, la moda espanyola gaudeix d’una salut excellent. El grup industrial que ha canviat les regles del joc és espanyol: Inditex. I estan Mango, Pro·novias i Rosa Clará, està la sabateria espanyola, el grup Puig, Tous, Textilonia, Bimba i Lola, CH i Purificación García, Adolfo Domínguez, Roberto Verino. Realitats com Scalpers, El Ganso, que ha estat absorbit per LVHM… en aquest sentit la moda espanyola gaudeix de molt bona salut. El problema és que per a molts catets la moda és només la d’autor, la signada i res més lluny de la realitat. I en aquest sentit a Espanya no hem destacat, per molts motius que serien molt llargs de detallar. Destaquem en futbol, cinema, cuina, esport, però en aquest sector de la moda d’autor cap de nosaltresés conegut fora d’aquí, però no passa res.
Falla el màrqueting?
És un problema molt antic, que té a veure amb la política, els governs, amb coses que es van fer en els anys 80 que potser s’haurien d’haver fet d’una altra manera.
A què et refereixes?
A les subvencions, de les quals estic totalment en contra. Si un s’acostuma al fet que faci el que faci al final d’any tindrà uns calerons, aleshores no fa tres. L’ésser humà és mandrós per naturalesa. I en moda no pots ser mandrós, has d’estar constantment movent·te, reinventant·te, aprenent, reciclant·te, veient coses, una exposició en el Metropolitan o una botiga Humana per a agafar idees; d’alguna cosa que us vaig comprar a vosaltres, treure’n un patró. No et pots adormir perquè la societat de consum va molt més ràpid que tu. Si t’han acostumat al fet que facis el que facis, bo o dolent, la teva desfilada la tindràs pagada, no t’hi esforces.
Guillermo del Toro deia que la primera pel·lícula d’un prometedor director mereix una subvenció. Però mai la segona, perquè serà el públic qui la jutgi.
Hi estic totalment d’acord. Sobretot perquè hi ha moltes maneres d’incentivar i subvencionar. Es podría transformar en un premi al que vengui més, al que aconsegueixi exportar, o en ajuda per crear una botiga a Londres. Ara, en època de crisi tot s’ha redimensionat i no és tan escandalós com fa 15 o 20 anys. Va haver·hi una època… per això aquella guerra de desfilades entre Madrid i Barcelona: ‘Aquí em paguen més, aquí menys’. Per això una temporada desfilaven en un costat i una altra temporada en un altre. Però, i aquestes col·leccions…ni s’han produït ni s’han venut i per què? Torno al d’abans: Aquests noms ‘cibeleros’, a Humana, no hi trobaràs cap. Veus Adolfo Domínguez, Roberto Verino, Angel Schlesser, veus moltíssim Felipe Varela, totes les línies d’El Corte Inglés, Inditex, Mango, petites marques espanyoles de tota la vida, molta modista casolana…però els noms ‘cibeleros’…alguna vegada algun Victorio&Lucchino de festa però de tots els altres… cap ni un. Sí he vist coses meves i cosesd’altres companys que tenen aquest tipus de tallers com Petro, Eduardo, Jorge Vázquez i fins i tot de Navascués o Teresa Palazuelo. Són colleccions que han desfilat, han fet el xou, però que no han arribat a la societat. S’han quedat en un exercici estètic. Lògicament han cobrat perla desfilada. Però per a mi la moda és que el teu treball serveixi per a alguna cosa. A les escoles de disseny solc dir: si voleu ser artistes i amb la roba canviar el món, aneu malament. Perquè si voleu expressar alguna cosa amb el vostre treball hi ha altres formes de fer·ho com ara la pintura, el cinema, la literatura, la política, però amb la roba, no. No conec a ningú que li hagi canviat la vida per comprar roba o veure una desfilada bonica.
Llavors, l’alta costura, per a tu és…
És un espectacle meravellós que s’ho poden permetre les quatre, cinc o sis grans cases que encara ho segueixen fent. És un espot publicitari dues vegades a l’any, a l’engròs i serveix perquè el duty free en comptes de comprar una marca “x” hi compris Valentino o Chanel perquè és un nom amb el qual t’han picat amb imatges, amb notícies. Insisteixo, tot i això, són un espectacle grandiós, molt maco de veure.
Lorenzo Caprile és portada del Humana Notícies que hem publicat recentment. Pots aconseguir un exemplar en qualsevol de les nostres Botigues o descarregant l'edició en pdf clicant aqui.
